Actualitat

La ceramista Maria Bofill obre el nou any d’exposicions
12 / 01 / 2018

El Museu de Montserrat presentarà aquest any 2018 cinc exposicions temporals, amb les quals pretenem oferir un complement de qualitat a la col·lecció permanent, destacant artistes del panorama actual o bé homenatjant figures il·lustres ja traspassades. Enguany ens fixem en l’obra de tres dones: la veterana ceramista Maria Bofill i la joveníssima fotògrafa Andrea Torres. La tercera és Maria Girona, vista en clau de parella amb Albert Ràfols-Casamada, en la que serà l’aposta més rellevant d’aquesta temporada. El 2018 serà també a Montserrat un any d’escultors amb molta personalitat, Enrique Asensi i Salvador Juanpere.


MARIA BOFILL (Barcelona, 1937) s’ha centrat en la muntanya, tenint sempre en ment la de Montserrat, la muntanya de la seva vida perquè és la del seu país, o sigui, la del seu paisatge i per això és la de la seva ànima. Bofill ens oferirà muntanyes de ceràmica; algunes són literals, miniatures de muntanyes en porcellana o en gres; d’altres recullen el sentit de les muntanyes però a través d’altres formes (com els capitells o els núvols). Les muntanyes de l’ànima de Maria Bofill són espais per contenir el nostre esperit, protegir-lo i alimentar-lo en el nostre caminar vital. No són espais per contemplar ni per manipular, sinó per habitar, per recórrer, si bé no amb els peus, ans amb la imaginació. El comissariat d’Anna Pujadas, directora de l’Escola Eina, ha comptat amb el suport d'un equip de dissenyadors i interioristes que farà lluir l’obra essencial de Bofill. 


ENRIQUE ASENSI (València, 1950) protagonitzarà l’exposició central d’aquest estiu a la Sala Daura. La mostra, comissariada per la crítica d’art Aina Mercader, vol ser una aproximació a l’abstracció geomètrica d'Asensi, que flirteja també amb gestos pictòrics. El visitant podrà veure una selecció dels seus volums contundents de pedra i ferro, molts erigits a manera de tòtems, que recorden construccions com menhirs o zigurats. En alguns casos, les encletxes a la pedra o al ferro transformen les escultures en portes. Asensi sempre treballa amb ferro "corten", un material de tonalitats marronoses. Però, a la pedrera, escull la peça atenent a les diferents pigmentacions. Algunes lloses poden convertir-se –amb major o menor intervenció de cisell– en allò que ell anomena “obres de paret”. Sovint combinades amb acer, i recolzades sobre mur, esdevenen suggeridores escultures pictòriques. Paral·lelament, l’escultor pinta amb cera calenta quadres que funcionen autònomament però que, de vegades, resulten ser esbossos per a futurs monuments.


ANDREA TORRES BALAGUER (Barcelona, 1990) ha assolit, malgrat la seva joventut, una bona acceptació per part del públic. Les seves fotografies, d’un surrealisme contingut, banyades d’una llum lateral i difosa que dona al conjunt de la seva obra aures de misteri, s’emmirallen en la pintura barroca. Cap composició és deixada a l’atzar. Torres Balaguer, amb ressonàncies de Magritte, Vermeer o Leibovitz, crea una realitat calculada –al límit entre la realitat i el somni– on tots els elements presents evoquen a través del símbol quelcom més profund i amb voluntat de transcendència. Símbol, feminitat, realitat i somni es conjugaran a l’Espai d’Art Pere Pruna en aquesta mostra –comissariada per Bernat Puigdollers, historiador de l’art i membre de l’equip tècnic del Museu de Montserrat– per endinsar-nos en el món misteriós i íntim de les fotografies de Torres Balaguer. 


ALBERT RÀFOLS CASAMADA (Barcelona, 1923-2009) i MARIA GIRONA (Barcelona, 1923-2015) pertanyen a la generació d’artistes formada durant els primers anys de la postguerra. Tots dos, en aquest context difícil i poc estimulant del primer franquisme, van lluitar plegats, juntament amb molts altres artistes de la seva generació, per dinamitzar-lo i construir un ambient cultural modern i més lliure. Aquesta exposició aprofundirà en algunes de les iniciatives més rellevants de la seva trajectòria artística –la fundació del grup “Els Vuit”, els Salons d’Octubre, la fundació de l’Escola Eina, etc.–, sense oblidar fets vitals comuns com el viatge d’estudis a París, becat per l’Institut Francès, o els estius passats a Calaceit i Cadaqués, reflex de dues vides complementàries. És, de fet, un aprofundiment als seus inicis artístics i a una vida en comú dedicada a l’art, sense oblidar les relacions i connexions de les seves obres, aparentment oposades, divergents, però alhora íntimament unides. Aquesta exposició vol ser, a més, una reivindicació de l’obra i la figura de Maria Girona, normalment a l’ombra, que, a més de conrear un treball propi i de qualitat sovint poc conegut, jugà també un paper decisiu en tot aquest procés de renovació de l’art de postguerra. Bernat Puigdollers dirigeix aquest projecte, el més ambiciós de la programació d’enguany al Museu de Montserrat.  


SALVADOR JUANPERE (Reus, 1953) és un destacat escultor de l’escena artística catalana que ha desenvolupat un singular llenguatge a l’entorn de l’ofici de l’escultor. Es serveix d’un gran virtuosisme tècnic que el connecta amb les tradicions clàssiques, precisament per situar conceptualment el treball escultòric en un estat de suspensió respecte a l’humanisme que el va caracteritzar en períodes precedents. En aquest procés finalista, feixuc, al qual hauria arribat la modernitat escultòrica a final del segle XX, l’artista reactiva amorosament i alhora críticament allò que l’ha constituït per dins: els pedestals, les eines, els recursos de l’estatuària, els estris per transportar-la, els materials sobrants... tots ells són reproduïts literalment amb materials durs (marbre, ferro, acer, pedra, formigó o bronze). Les paraules són, per a ell, un important suport de plasticitat viva que conviu de forma natural amb la matèria escultòrica, en intricats jocs de reflexió que impliquen i comprometen intensament l’espectador. Podrem veure una bona mostra de la seva creació en aquesta exposició que clourà l’any, comissariada per Teresa Blanch.