AULA D'ESTUDI

La Fontaine, de Jacint Rigau-Ros

La Fontaine, de Jacint Rigau-Ros

Jacint Rigau-Ros i Taller (Hyacinthe Rigaud)
(Perpinyà, 1659 – París, 1743)
Retrat del fabulista Jean de La Fontaine
1690
Oli sobre tela, 81 x 64 cm.
N.R. 200.250. Donació de Teresa Roy de Espallargas, vídua de Georges de Frézals, 1927.
 
Georges de Frézals era un aristòcrata, culte, bibliòfil, que en establir-se a Barcelona com a cònsol de Bèlgica i França en acabar la Primera Guerra Mundial, esdevingué un catalanòfil promotor de la cultura. El 1925 va fer una substanciosa donació de llibres a la Biblioteca de Montserrat i, un cop mort, la seva vídua va completar la donació, en nom del seu marit, amb un centenar més de llibres luxosament relligats i a més cinc teles que eren personatges de la seva família, entre els quals hi havia el retrat de La Fontaine i de la seva esposa Marie Héricart, pintats respectivament per Rigaud i per Mignard. Frézals es considerava hereu del cèlebre fabulista francès Jean de La Fontaine (1621-1695). El dors del quadre porta la següent inscripció: “Jean de La Fontaine fabuliste, peinté par Rigaud. Tableau procédant du chateau de Thury en Valois...
 
El catàleg Obras Maestras del Museo de Montserrat del 2008 conté l’estudi més documentat del nostre quadre, fet per Ariane James-Sarazin, que em limito a resumir. El llibre de comptes de Hyacinthe Rigaud referent a 1690 inclou un retrat de La Fontaine pel qual el pintor va cobrar 200 lliures, que era el preu habitual d’un retrat de mig cos sense mans. Existeixen tres versions de mides molt semblants que poden respondre a aquest encàrrec ben documentat: la de Montserrat, de format rectangular i altres dues de format ovalat sortides a subhasta a París els anys 1990 i 1995, una de les quals ha trobat destinació definitiva al Museu Carnavalet de París i l’altra es troba en mans privades. Totes tres versions són d’òptima qualitat i excel·leixen per damunt de la mitja dotzena de còpies antigues de la primera o segona meitat del segle XVIII. El retrat de La Fontaine que va pintar Rigaud el 1690 es va fer famós i fou gravat i reproduït copiosament en les edicions de les obres del fabulista fins al punt d’esdevenir la imatge més divulgada i coneguda d’aquest escriptor, la que es troba en moltíssims manuals de literatura francesa.
 
El problema de fons consisteix a saber quina de les tres versions és la prototípica i quines són les còpies autògrafes o rèpliques del taller, fetes pels nombrosos i ben ensinistrats col·laboradors de Rigaud, que intervenien també en obres originals i de gran importància del mestre. Seguint fil per randa la documentació que ens ha arribat, sabem per un inventari fet el 1703 que Rigaud tenia a casa seva un retrat de La Fontaine, que podia ser una versió o rèplica del que havia lliurat al fabulista. Aquesta versió va ser la que va figurar al Salon del Louvre el 1704 formant part de l’exposició temporal de vint-i-vuit obres de l’artista. Una altra pista és l’encàrrec d’un retrat de La Fontaine que el 1704, segurament a causa de l’exposició del Louvre, M. Coustard, interventor general de la cancelleria, van fer a Rigaud per a conformar una galeria d’homes de lletres il·lustres. Segurament aquesta és la versió que ha anat a parar al Museu Carnavalet de París. Tanmateix aquestes disquisicions no tenen una importància capital, puix que les tres obres manifesten la intervenció personal de l’artista.
 
El quadre de Montserrat juga amb avantatge en presentar un origen directament vinculat amb els hereus de La Fontaine. Sabem que el vescomte Héricart de Thury va heretar aquesta obra de Louis-Christoph Anne Héricart de Thury qui, per la seva banda, el va heretar de Marie-Claire de La Fontaine, besnéta de l’escriptor, que va morir sense descendència. Té, doncs, molt bones probabilitats que es tracti realment del prototipus del 1690. Dominique Brême va remarcar que quan Rigaud va pintar aquest retrat, Jean de La Fontaine tenia ja 69 anys, i apuntava la idea que en realitat hagués estat pintat el 1684, quan l’escriptor va ingressar a l’Académie Française i que l’assentament en el llibre de comptes de 1690 es referís a una rèplica. La hipòtesi és versemblant, però també cal tenir present que el retrat d’alt standing sempre tendeix a dissimular i endolcir les marques massa visibles de la vellesa i de la decrepitud.
 
Segons l’apreciació de James-Sarazin, el retrat de La Fontaine de Montserrat és un xic més eixut que el de Carnavalet pel que fa a les carnacions, a la perruca i als plecs del gavany. El pintor ha centrat tot el seu interès en l’expressió escèptica i desencisada del fabulista que millor va penetrar els replecs del cor humà i de les reaccions acomodatícies de la condició humana. El fons és absolutament neutre i, deixant de banda tota aparatositat, ha utilitzat una paleta molt sòbria de blancs i negres, grisos i marrons amb els quals aconsegueix plasmar la suavitat dels teixits i la transparència de la corbata. Les notes que predominen en aquest retrat són la simplicitat elegant i la total veracitat. 
 
El retrat de La Fontaine de Montserrat fa parella amb un altre de Marie Héricart, esposa de l’escriptor, de la mateixa mida i amb el mateix emmarcament, tots dos provinent del castell de Thury i tots dos donats per Georges de Frézals. El de Marie Héricart va arribar amb l’atribució al pintor Pierre Mignard (1612 – 1693), que Dominique Brême va substituir per la de Gabriel Revel (1642 – 1712) i que Jean-Claude Boyer va tornar a atribuir a Mignard. En acabar la Guerra Civil Espanyola, el gener del 1939, els dos quadres van ser portats cap a França juntament amb altres béns artístics de Montserrat, però el govern francès els va retornar a Montserrat el 28 d’octubre del 1939. Un altre avatar d’aquests dos quadres es va produir el 1943, quan per instigació del ministre Serrano Suñer el Marquès de Lozoya, director general de Belles Arts, va pressionar l’abat de Montserrat a fer una permuta, evidentment desavantatjosa per a Montserrat, perquè el govern espanyol volia fer un obsequi al govern de Vichy. Sortosament, al darrer moment, la permuta no fou duta a terme. No li fem gaire cas, però aquest quadre és l’únic que hi ha al nostre país d’aquest pintor de la Catalunya Nord, que va brillar amb llum pròpia a la cort del Rei Sol, la més esplendorosa d’Europa en el seu temps.   

Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat
 
Bibliografia
Analecta Montserratensia, VII, 1927, p. 408, fig.
Perpinyà, 1959, p. 12, núm. 10, fig.
Raymond Josse, “Sur les portraits de Jean de La Fontaine et de sa femme à Montserrat”, Courrier des Chercheurs et de Curieux, suppléments du nº 240 de Miroir d’Histoire, 108, desembre, 1969, p. 371.
Jean de La Fontaine, catàleg d’exposició, París, Bibliothèque National de France, Ed. Seuil, 1995; p. 108-121 (Dominique Brême).
Dominique Brême, Jean de La Fontaine (1621-1695). L’homme et son temps, catal. Exposició, Meaux, Musée Bossuet, 1995.
Josep de C. Laplana, Les col·leccions de pintura de l’Abadia de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 44 i 48, fig.
Obras Maestras del Museo de Montserrat en BBVA. De Caravaggio a Picasso.  
Catálogo de la exposición en el Palacio del Marqués de Salamanca, BBVA, Madrid, 9-X – 7-XII- 2008, p. 104-107, fig. (Ariane James-Sarazin).