Exposicions actuals

Jaume Ribas

Els artefactes pictòrics de Jaume Ribas

No hi ha dubte que aquesta és una pintura per a la contemplació, és a dir, per a la mirada lenta, profunda i reflexiva. Ens porta a mirar endins d’un espai insondable, però és alhora paradoxalment superficial, un plànol cec que ens retorna la nostra imatge i ens força a pensar sobre nosaltres mateixos. És una finestra i un mirall a la vegada. En funció del nostre estat, de les nostres necessitats vitals, una pintura com aquesta ens deslliura de nosaltres oferint-nos un paisatge infinit i obert o bé ens condueix a una presència, a una concentració, a centrar-nos en el nostre jo veritable, despullat d’immediateses i falses necessitats.

Aquesta dualitat es troba a tota pintura important. I és especialment pertinent a la societat actual i amb la nostra manera de viure. Des de la sofisticació intel·lectual o des de la immediatesa vital i la recerca pragmàtica d’equilibri, hi ha una intuïció que es repeteix. Sentim sovint crides a la lentitud, al deteniment, a la recuperació d’una identitat i un ritme vital que ens retorni al sentit. La nostra quotidianitat és sorollosa, urgent, carregada de reclams i continguts. Convivim amb la frivolitat absoluta i el drama insuportable. Si fa un parell de dècades es parlava de la cultura del zàping, ara hem entrat en la del “swipe” o del “next”, encara d’una major banalitat i impaciència.

En aquest context, aquests aparells artesanals, delicats i muts que són les grans pintures abstractes funcionen per la seva simple complexitat, com les de Rothko, Ràfols-Casamada o Ribas. Els grans formats, doncs, tornen a tenir sentit. Mirem durant llargues estones pantalles petites que irradien una llum feridora. La pintura ens ofereix una alternativa a aquesta fisiologia de la mirada tecnològica i a aquesta utilització, fascinada, raptada, de la nostra intel·ligència. La gran pintura ens ofereix un paisatge tàctil, un insondable oceà cromàtic que ens desafia i ens acull, que ens permet guanyar de nou la solitud, el silenci i retornar-nos al món, després, nets.

Per la seva peculiar tècnica amb el pigment i les qualitats voluptuoses de la pintura, Ribas podria semblar un pintor essencialment sensual. Una joventut molt propera a l’experiència espiritual emergeix, ara, per dialogar amb l’esperit montserratí. A Absis confirmem el sentit arquitectònic, monumental i meditatiu de la seva pintura. A alguns els pot sorprendre la darrera producció de l’artista, basada en el negre. No li dóna un valor moral ni anímic. No hi ha cap drama tòpic en aquesta negror. És més aviat una ombra constructiva, una nit que permet destacar encara millor la claror. No és dura, opaca. Trobem aquí uns negres atmosfèrics, matisats, fins i tot lleument acolorits.

Predomina el sentit arquitectònic del color en Ribas. Les seves composicions manifesten una tensió entre espai i geometria. És molt peculiar la seva manera de dibuixar amb un traç irregular i segur alhora que modifica el límit del quadre. Resseguint el bastidor, n’anul·la el caràcter de frontera amb un espai altre, de fora la pintura. Així, el color es manifesta com un territori definit per si mateix i no limitat pel suport. La línia de Ribas és sempre cromàtica. Talla, defineix, multiplica grans o petites àrees de pigmentació i regalims. Així, compleix a la perfecció el que professava Henri Matisse: “Il n’est pas possible de séparer dessin et couleur. Puisque celle-ci n’est jamais appliquée à l’aventure, du moment qu’il y a des limites et surtout des proportions, il y a scission. C’est là où intervient la création et la personnalité du peintre.”

Rombes, quadrats i trapezis es conjuguen de manera articulada, amb una estranya sensació de lògica i d’arbitrarietat. Ribas és un apassionat del tangram. Tal vegada, alguna cosa d’aquest joc oriental es desplaça fins a la seva pintura. Hi ha una concordança, recentment estudiada, entre els jocs educatius i l’avantguarda. Només hi ha una variació en la llibertat i la profunditat, però ambdós s’orienten a la imaginació i la intel·ligència, al plaer i al coneixement. La concentració del joc està emparentada amb la reflexió de la mirada estètica: són bessones. Els grans artefactes cromàtics de Jaume Ribas ens ofereixen la possibilitat d’una sensualitat joiosa i solemne alhora. Se’ns regala un instant per fugir de la immediatesa contingent. Un moment de pintura, un temps de meditació.

Àlex Mitrani, comissari de l'exposició

Jaume Ribas
Absis
Del 22 d’octubre de 2016 al 19 de març de 2017
Museu de Montserrat

Dissabte 4 de març, 12h

VISITA DIALOGADA A L'EXPOSICIÓ

Eloqüència del color

- Jaume Ribas, artista

- Àlex Mitrani, comissari

- Pep Montoya, artista convidat

Activitat gratuïta