Exposicions actuals

Josep Niebla

La pintura com a reflex d’una vida

La preparació d’aquesta exposició, que ens ha permès endinsar-nos en l’obra pictòrica de Josep Niebla des d’una perspectiva general, ens ha ratificat en allò que de vegades podíem intuir: que la seva trajectòria ha estat una carrera obstinada per a explicar-nos a través de la pintura tot el que es debatia en el seu interior. Niebla és un artista visceral, que no en té prou amb dibuixar bé, pintar bé i fer una obra que sigui agradosa per al públic i la crítica. Ell és més ambiciós i sempre vol anar més enllà tècnicament i argumentalment, per això la majoria de les seves obres ens resulten colpidores i disposen d’una contundència que incideix en el més profund de la nostra sensibilitat.

Obsedit per treballar amb les imatges, de ben jove decidí formar-se en una escola de belles arts, cosa que va fer primer a Tetuan (Marroc), on va néixer el 1945, i després a Sevilla, ciutat en què es va instal·lar la família al cap d’uns anys i on ell va viure fins que el 1962 es traslladà a Catalunya, on seguí aprofundint i estudiant. Els coneixements assolits li van permetre evolucionar i superar les tècniques acadèmiques per formular un idioma iconogràfic propi, que amb el pas dels anys ha pres diferents diccions però que no ha perdut la genuïnitat d’un artista que lluita i es debat per ser ell mateix, i que es compromet amb la societat en què li ha tocat viure, identificant-se especialment amb els contextos ideològics i socials que trenquen amb les convencions.

Resulta interessant constatar que Niebla sempre ha cregut en la pintura-pintura, de manera que quan han aparegut corrents deconstructius, conceptualitzants, minimalistes o performatius, no ha claudicat sinó que ha seguit explorant encara més les possibilitats semàntiques de la pintura, recurs que sempre ha utilitzat i amb què va realitzar els quadres d’una primera etapa expressionista, a la qual va seguir una altra que podríem anomenar de realisme crític, en què feia gravats que s’identifiquen amb les reclamacions de l’Estampa Popular. Després començà diverses línies de treball, a les quals seguirà tornant: les macrovisions de la bravesa del mar, les pintures netament abstractes en què predominen el gest, la pinzellada impulsiva, els camps de color i la matèria, i un particular desenvolupament de les lletres de l’alfabet com a elements modulables i transformables. Aquesta línia de treball s’inicià amb aquell “Diguem no” raimonià, que el 1975 va guanyar el primer premi de la I Biennal Internacional de Pintura Contemporània de Barcelona. Aquest premi va donar a conèixer Niebla en l’escena catalana i li va suposar l’inici del camí en una pràctica que va tenir múltiples variables, en allò que els americans van denominar hard edge (amb límits ben definits) i soft edge (sense límits concrets), és a dir, recursos pictòrics que tant empren elements geomètrics delimitats com camps difusos de colors. I potser és en aquestes transicions on Niebla aconsegueix els moments més contundents de la seva pintura, tant si es tracta de superfícies de format petit (1 m²) o molt gran (entre 5 i 8m²).

Niebla és un pintor que ha vist molta pintura, que ha reflexionat sobre les possibilitats de la pintura i sobre l’obra dels grans abstractes (Dubuffet, Matta, Wols, Appel, Clavé, Tàpies, Hartung, Pollock o de Kooning), els quals ell sempre ha admirat, fent una condensació personal d’esperit molt mediterrani, el mateix esperit que el va atreure fins a decidir arrelar-se a l’Empordà, on realitza les que esdevindran teles culminants de la seva producció, obres en què sempre hi ha una complexitat compositiva, una lluita de forces, tensions evidents que fan que mai resulti repetitiva, ni en les seves peces més abstractes, ni en els seus mars, en els quals busca la dinàmica de les aigües, no l’estàtica.

Aquesta faceta pictòrica no és l’única que desenvolupa perquè també en formula d’altres, igualment importants, com és la reivindicativa, en ocasions de clara protesta contra l’statu quo. El preocupen les demandes socials, els pensadors existencialistes, el teatre de l’absurd, el cinema crític, la literatura social i, sobretot, les opressions pròpies de les dictadures. I se’n queixa i protesta contra elles, mai des del discurs fàcil dels realismes socialistes, sinó que ho fa potenciant el seu llenguatge alhora abstracte i simbòlic, amb el qual ens parla de Mao, del Che, de Pinochet, de Comissions Obreres... i de l’Àfrica. Perquè Niebla no viu al marge d’aquest món, hi viu immers, com es pot constatar en els títols de les seves obres i en els titulars i capçaleres de diaris que ell transforma en pintures vindicatives.

No obstant, no podem reduir la pintura de Niebla a la pintura-pintura i a la pintura reivindicativa, perquè tota ella té un rerefons metafísic, respon a un debat entre la vida i la mort, repensa el patiment humà, el paisatge i el cosmos, la fugacitat de tot el que veiem i vivim. I, de fet, quadres com D’amor i soledat (1988), Últim record (1991) o Déu no sap, Déu no contesta (2009), són autèntics gemecs kierkegaardians o preguntes d’un Job que inquireix Déu sobre el sentit de la vida.

Daniel Giralt-Miracle, comissari de l'exposició