Exposicions actuals

Salvador Juanpere

La veu de fons de l’escultura

La llarga trajectòria escultòrica de Salvador Juanpere està marcada per fortes interrogacions sobre la raó de ser de l’escultura, que combina amb un gran respecte pels escultors agosarats que l’han precedit, dels quals extreu pensaments, comparteix idees sobre quin seria l’origen de la forma i especula amb ells, amb filòsofs i escriptors sobre les complexitats d’aquest ofici. Amb l’objectiu de relativitzar la pretesa genialitat del quefer artístic, ha traçat un mapa conceptual de tot allò que l’envolta i fa aparèixer un interessant món subjacent al fet escultòric, que deixa de ser secundari per crear-ne imatges poètiques. Juanpere aconsegueix donar categoria escultòrica tant als suports matèrics com als conceptuals en tractar-los com a subjectes representables. El treball de Juanpere és un elogi permanent a la dualitat, intel·lectual i processual, intrínseca a la feina de taller.

Aquesta exposició posa l’accent en l’acte iniciàtic, de confluències indefinibles, que té a veure amb la disposició a crear i les seves problemàtiques inherents. En l’obra De massa unde fuit plasmatus Adam (1238) l’artista ens recorda que la forma més primigènia per a qualsevol creador és el motllo de la pròpia mà. En l’obra Et requievit die septimo, concebuda fa quasi tres dècades, la mitologia religiosa dels sis dies de la creació i el setè per a descansar es fon amb cadascun dels sis elements (els quarks, elements bàsics de tota matèria observats en els túnels d’acceleració de partícules), tot suggerint que els noms posats pels científics podrien haver marcat, dia a dia, el guió de la creació, en un intent de fer-nos notar el vessant espiritual de la ciència.

La instal·lació inèdita feta per a aquesta exposició amb catorze pedres de la mateixa muntanya de Montserrat, Aquell que talla escultures no fa sinó accelerar l’esbocinament de les muntanyes, evoca unes paraules que Marguerite Yourcenar posa en boca de l’escultor renaixentista Miquel Àngel. La mirada de Juanpere sobre la serralada de Montserrat no podia quedar aliena a les seves freqüents disquisicions sobre la doble condició destructiva-constructiva respecte a la natura que conté l’acte de la creació. Les plaques d’acer amb la frase explícita s’incrusten dins mateix de cada pedra; sembla que serren la muntanya en un curiós joc metalingüístic amb la denominació mont-serrat i, sobretot, apel·len a la idea de posar la primera falca i obrir la pedra per abordar l’acció creadora.  

El procés creatiu en si mateix comporta un debat permanent entre desitjos i renúncies, reptes i fracassos, empaties i solitud viscuts per l’artista. L’obra Berufung (que significa “crida” o “vocació”, tant religiosa com artística), reprodueix fidelment cinc vegades la pedra que la coneguda escultura del David de Bernini té ben visible a la mà. Segons la Bíblia, en portava cinc en un sarró per enfrontar-se al gegant a qui va vèncer al primer intent. Aquestes minúscules peces de marbre, com Juanpere explica, “evoquen una reserva disponible de projectils, posats a l’abast per ser llençats”. Simbolitzen l’actitud exemplar de superació i la possibilitat d’encertar, de vegades contra tot pronòstic.

Una doble consciència ontològica plana des de sempre en el treball de Salvador Juanpere. Per una banda, referida a la matèria. La finca del camp tarragoní on desenvolupa el seu treball artístic, al peu de la imponent serra de la Mussara, on té les arrels familiars, li ha llegat una especial creença en la força tel·lúrica del territori, d’on emana una vena tàctil vinculada a una forta intimació amb les pedres. Una segona consciència ontològica el lliga estretament a la història de l’art. En l’obra Furts (Puso Dios en el mundo la belleza para que fuera robada), extreta d’Ortega y Gasset, Juanpere desplaça el sentit de la bellesa dels antics cànons estètics a les noves relacions amb materials aportades per artistes com Penone, Tàpies, Cragg, Buren, Laib o Beuys. Cada capsa conté un element escultòric específic junt al nom del seu autor, escrit en minúscula per manifestar que allò que semblen furts, objectes apropiats de cada escultor, en realitat són més aviat llavors que poden haver germinat en ell. Els escultors amb qui comparteix complicitats, com diu el propi artista, “proveeixen el món de possibilitats latents que vaguen com una pols”.

Als inicis de la seva carrera artística apareix l’interès per Caravaggio, a qui ja va retre homenatge en una pintura de 1977. En aquesta exposició el reprèn amb una obra referida a la pintura Sant Jeroni penitent del Museu de Montserrat. Juanpere extreu de la foscor barroca l’esquema essencial de la imatge amb un petit dibuix transferit al bell mig d’un fons blanc impol·lut de la mida de la famosa pintura. Als peus del dibuix, una espasa emergint d’un gran bloc de marbre porta la inscripció Nec Spe Nec Metu (“sense esperança, sense por”), un lema d’Isabella d’Este que l’artista va fer seu i que dona nom a l’obra. L’artista mira l’home en petit que hi ha darrere les grans figures del passat. De Sant Jeroni posa èmfasi en les mans sàvies solcades pel treball al sol, com serien les d’un pagès, i en els dos cranis com a recipients de vida i mort de les idees. Del gran pintor barroc en rescata una eina personal, més mundana: l’espasa que Caravaggio usava per defensar-se en les múltiples contingències de la vida quotidiana. A l’entendre de Juanpere, la frase inscrita en la fulla de l’espasa “encoratja a encarar causes difícils, malgrat que cada home és un petit àtom dins l’univers”.

Teresa Blanch
Comissària de l’exposició