Exposicions en projecte


Ràfols Casamada i Maria Girona

L'equilibri possible
10 de novembre de 2018 – 5 de maig de 2019
Sala Pere Daura
Comissari: Bernat Puigdollers

Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923-2009) i Maria Girona (Barcelona, 1923-2015) pertanyen a la generació d’artistes formada durant els primers anys de la postguerra. Tots dos, en aquest context difícil i poc estimulant del primer franquisme, van lluitar plegats, juntament amb molts altres artistes de la seva generació, per dinamitzar-lo i construir un ambient cultural modern i més lliure. Aquesta exposició aprofundirà en algunes de les iniciatives més rellevants de la seva trajectòria artística –la fundació del grup “Els Vuit”, els Salons d’Octubre, la fundació de l’Escola Eina, etc.–, sense oblidar fets vitals comuns com el viatge d’estudis a París, becat per l’Institut Francès, o els estius passats a Calaceit i Cadaqués, reflex de dues vides complementàries. És, de fet, un aprofundiment als seus inicis artístics i a una vida en comú dedicada a l’art, sense oblidar les relacions i connexions de les seves obres, aparentment oposades, divergents, però alhora íntimament unides. Aquesta exposició vol ser, a més, una reivindicació de l’obra i la figura de Maria Girona, normalment a l’ombra, que, a més de conrear una obra pròpia i de qualitat sovint poc coneguda, jugà també un paper decisiu en tot aquest procés de renovació de l’art de postguerra. 

Foto: MARTÍ GASULL I ABELLÁN


Salvador Juanpere

Imatge i semblança
30 de novembre de 2018 – Febrer 2019
Espai d’Art Pere Pruna
Comissària: Teresa Blanch
 
Salvador Juanpere (Reus, 1953) és un destacat escultor de l’escena artística catalana que ha desenvolupat un singular llenguatge a l’entorn de l’ofici de l’escultor. Es serveix d’un gran virtuosisme tècnic que el connecta amb les tradicions clàssiques, precisament per situar conceptualment el treball escultòric en un estat de suspensió respecte a l’humanisme que el va caracteritzar en períodes precedents. En aquest procés finalista, feixuc, al qual hauria arribat la modernitat escultòrica a final del segle XX, l’artista reactiva amorosament i alhora críticament allò que l’ha constituït per dins: els pedestals, les eines, els recursos de l’estatuària, els estris per transportar-la, els materials sobrants... tots ells són reproduïts literalment amb materials durs (marbre, ferro, acer, pedra, formigó o bronze). El model acaba per ser la pròpia circumstància i contingència del taller, que Juanpere homologa amb la tasca escultòrica sostinguda dins d’una llarga temporalitat poblada pels seus escultors admirats (J. Oteiza, C. Brancusi, A. Giacometti, l’òrbita Bernini, J. Beuys, G. Penone, els Povera...), amb els quals estableix vincles ben visibles que oscil·len de forma dialèctica entre l’homenatge i la discussió als seus principis artístics. Per relacionar-se amb ells i també amb els poetes, matemàtics, pensadors i pensaments religiosos històrics, Juanpere s’alia amb la textualitat. Les paraules són, per a ell, un important suport de plasticitat viva que conviu de forma natural amb la matèria escultòrica, en intricats jocs de reflexió que impliquen i comprometen intensament l’espectador. Podrem veure una bona mostra de la seva creació en aquesta exposició al Museu de Montserrat.

Foto: ALAN CARRASCO


Jordi Alcaraz

Maig – Octubre, 2019
Sala Pere Daura
Comissari: Bernat Puigdollers

L’obra de Jordi Alcaraz (Calella, 1963) és la confluència perfecta de forma, poètica i concepte. Servint-se de materials ben diversos –metacrilat, tinta, ferro... – trenca, des del propi gènere, els límits de la pintura, l’escultura i el gravat. Des de la matèria evoca la idea encara no formulada, l’aura de l’objecte, transforma i deforma la realitat, la recrea i la pensa amb el tacte i les mans. Hereva de la tradició artística catalana dels darrers cinquanta anys, l’obra d’Alcaraz està emparentada amb la ironia i la poètica de Brossa, la matèria de Tàpies i el caràcter eteri de Llena. Aquesta exposició de la Sala Pere Daura del Museu de Montserrat fa trontollar el concepte de pintura comunament acceptat i ens endinsa en una reflexió en torn el propi fet creador, el jo i la realitat.

Foto: MARTÍ GASULL i ABELLÁN