Històric

Ulls, nas i boca reivindica un art sovint exclòs o segregat de les institucions de l’art, un art al marge del món de l’art. No pas per voluntat pròpia sinó per efecte d’una manca de mediació amb el món de l’art i també, per què no dir-ho, per efecte d’una estigmatització social.

El recull d’obres ha estat feta per donar a veure la riquesa i la intensitat d’una activitat que molts voldrien entendre amb un caràcter estrictament terapèutic. Cal saber que, al marge d’etiquetes, la procedència d’aquestes obres fa que molt rarament es considerin d’interès per un món de l’art marcat per un biaix neuronormatiu.

A mitjans segle XIX l’obertura comercial de Japó amb Occident va causar l’encís envers la cultura japonesa que va ser un component important del nostre Modernisme. Santiago Rusiñol era col·leccionista de gravats japonesos.

La col·lecció d’estampes japoneses del Museu de Montserrat prové de la donació del llibreter català establert a París, Just Cabot (1898 - 1961 ) que arribà a Montserrat l’any 1962. Consta de setze gravats, vuit dels quals són de Hiroshige, el Velázquez de l’art japonès. Els altres vuit són d’artistes de menor categoria però tots de gran interès. Tots ells s’emmarquen al segle XVIII i XIX, l’edat d’or del gravat japonès.

Són gravats de l’estil Ukiyo-e, que significa “pintura del món flotant”,  una escola que es complau a representar escenes  de la vida quotidiana,  dones conegudes per la seva bellesa o popularitat, els actors de teatre kabuki, i també paisatges típics i populars i encara la vida social de la ciutat d’Edo  que va atreure multitud d’artistes dedicats principalment a cantar les delícies de la bona vida dels mercaders rics.

És estrany de trobar en Occident i encara menys a la nostra terra grans col·leccions d’estampes japoneses, per això la de l’Abadia de Montserrat és especialment interessant.

Anton Lamazares, nascut l'any 1954, ens presenta una proposta molt personal. Amb les seves obres ens vol fer arribar els missatges d'alguns dels autors místics més importants, com és el cas de sant Joan de la Creu, i d'altres grans autors del cristianisme, entre els quals trobem sant Benet i sant Bernat, fent servir un alfabet que no podem arribar a llegir, però que dona al visitant l'oportunitat d'endinsar-se en el món de la intuïció absoluta sense cap mediació discursiva.

Amb l'exposició «Laus Deo» es reprèn l'activitat d'exposicions artístiques d'autors contemporanis al Museu de Montserrat, interrompuda des de l'aturada que va provocar la pandèmia. És, per tant, una reafirmació del compromís i aposta decidida del Museu, des de fa anys, per connectar amb l'art més actual.

Donacions 2012 - 2022
5 d'abril - 30 de juny del 2024
Comissaris: Sílvia Muñoz d'Imbert i Santi Barjau

«Donacions 2012-2022» és una exposició d’agraïment a tots els donants que, amb la seva generositat, han passat a formar part de la història del Museu de Montserrat i, especialment, un reconeixement a qui ha estat la seva ànima durant més de quatre dècades, el P. Josep de Calassanç Laplana.

Les sales del Museu s’obren, com un estoig que conté objectes valuosos, per donar lloc a una selecció extensa d’obres donades entre els anys 2012 i 2022. Per a l’exposició concebem les donacions seleccionades en dues línies discursives diferents, tant pel que fa a l’origen com cronològic, que hem volgut que s’entrellacin a les sales formant part d’un tot.

Montserrat, monastère millénaire
23 d'abril - 26 de juny del 2024
Centre d'études catalanes, Sorbonne Université, París
Comissari: G. Xavier Caballé

Arreu de Catalunya, Montserrat hi és present. A gairebé qualsevol ciutat o poble no costa gaire trobar imatges de la Mare de Déu de Montserrat, parròquies amb el seu nom, rajoles en façanes de cases així com carrers, places, entitats sota la seva advocació. I detalls més íntims, com les medalles, clauers, estampes que molts portem arran de pell o al moneder. I, encara avui, moltes dones es diuen Montserrat, Montse, Tona, Bruna, Muntsa, Rat...

Montserrat ha acompanyat els catalans, allí on han anat. Una ermita prop de l'Havana, una illa a les Antilles, poblacions de Veneçuela, Hondures, Xile. El nom de Montserrat sempre transporta els catalans a la seva pàtria. Mil anys després de la fundació del monestir i santuari de Montserrat, continua sent la referència espiritual pel poble català i el seu senyal d'identitat més important.

Montserrat rebé l’any 1990 com a llegat de l’arquitecte Xavier Busquets una col·lecció on es troben des de peces arqueològiques a obres dels grans noms de l’Impressionisme o de la pintura catalana i en la que Picasso, n’és un dels autors més ben representats.

Busquets va establir amb Picasso una relació d’amistat forjada a partir de l’encàrrec dels frisos de l’edifici de la nova seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a la Plaça Nova de Barcelona, inaugurada l’any 1962. Fruit de la intervenció de Picasso en el projecte, Busquets viatjà sovint al sud de França, on Picasso va residir gairebé els últims trenta anys de la seva vida. Aquestes visites, que tenien l’objectiu de fer el seguiment de l’encàrrec, foren l’inici d’una amistat, compartint estades i converses amb el pintor i la seva última esposa, Jacqueline Roque i també amb tots aquells amics, artistes i fotògrafs que envoltaven Picasso contínuament.

Durant aquelles estades, Busquets aprofità per fer-se signar les obres de Picasso que anava adquirint i que formen part del fons del Museu de Montserrat, tot i que en gran part no es mostren a la col·lecció permanent. Un llegat que exposem ara, amb motiu del cinquantè aniversari de la mort de l’artista, juntament amb documentació i fotografies referents a la donació, així com llibres, imatges, articles de premsa... que contextualitzen les tres principals etapes d’aquest recorregut: l’arribada de la donació a Montserrat, els anys de Picasso al sud de França i l’interès creixent per l’obra de Picasso a Barcelona, gràcies a l’impuls de la Sala Gaspar.

Amb la col·laboració de:

La vida de Josep Benet és un viu resum de la història de Catalunya de la segona meitat del s. XX. En l’esperança i en la desfeta, i en el camí i objectiu del redreç com a poble des d’una idea primigènia de superació de la fractura social que provocà la guerra. En l’horitzó, com un sol poble, una idea total de país i de país normal. I en cada iniciativa, sovint en clandestinitat, una acció de resistència i d’obstinada aposta per la unitat d’acció.Des de l’autoexigència, el compromís i la responsabilitat, la seva vida es convertí en un acte continuat i sostingut en el temps, de reconstrucció del catalanisme i de recuperació de les llibertats democràtiques i dels drets socials.

Palimpsest: allò subjacent

La paraula palimpsest deriva del grec antic palimpsēstos. Significa literalment “net i llest per a ser usat de nou”. Els palimpsests també són manuscrits antics dibuixats per escribes sobre pergamins, en els quals l’escriptura va ser eliminada, coberta i reemplaçada per una nova capa de text. Revelen una història, de la mateixa manera que una pissarra ens permet veure marques esborrades parcialment. En aquest sentit, les pintures d’Àlex de Fluvià recorden els palimpsests. Estan construïdes a base d’una barreja de borradures, traços i pinzellades que s’assemblen a les formes escrites. A més, també comparteixen la mateixa qualitat intrínseca de retenir rastres prèviament registrats i revelar elements aparentment ocults. De l’ambigüitat que sorgeix de les diverses transparències de pintura, cada obra de l’exposició desvetlla la seva pròpia història i reflecteix també estrats més profunds de pensament.

Àlex de Fluvià genera espais tridimensionals a través d’una multiplicitat de llenguatges pictòrics juxtaposats en els seus llenços. Crea una fusió orquestrada meticulosament en què s’uneixen allò universal i allò particular, i produeix així un palimpsest d’allò antic i allò modern, en què hi són presents la seva experiència vital personal i els rastres d’una memòria col·lectiva. El seu art és un tapís cultural experimental densament pintat i entramat per reflectir tot allò que els humans acumulen al seu interior. De Fluvià exposa la nostra experiència tractant idees i temes com el canvi, la transformació i la incertesa de l’era moderna actual.

Jimena Flores
Comissària de l’exposició

CATÀLEG